A VECES OIGO COSAS

Sobre los hombres

A veces oigo cosas sobre los hombres que me revolucionan. Quiero reivindicar la existencia de una raza de hombres que creíamos desaparecida, firmemente decidida a volver a poner a la gente en su sitio: los hombres masculinos. Gente que sueña con invadir el plató de Sálvame esgrimiendo latas de cerveza San Miguel y dedicando obscenidades a todas las señoras del país. Hombres como Arnold Schwartzenegger, Bruno Lomas, John Wayne, Atila, Barrionuevo, Clint Eastwood, Margaret Tacher o Keith Richards. Personas a las que les gusta el olor a napalm en la selva al amancer como a Robert Duvall en Apocalypse Now. Hombres masculinos que se gastan su dinero en cosas importantes como la cerveza, el porno, el billar y las choppers. Machotes cuyo guardarropa se resume en un par de botas militares, otro par de vaqueros Levis, unas cuantas camisetas caquis o negras, el revólver Smith & Wesson, y una cazadora vaquera con las mangas cortadas. Jetas que lucen alguna marca de cuchillada y una tirita (sólo si es en la ceja). Cuerpos tatuados, eso sí, no con una mariposa de colores en el anca, sino con una inscripción del tipo "esclavo de Satán" o "Made in Spain" adornada de armas fálicas como cuchillos, bayonetas y lanzas, o de animalitos con dientes puntiagudos como tigres, cobras o lobos. Además un tatuaje masculino tiene que dar la impresión de haber sido hecho por uno mismo, con una mano temblorosa y con una vieja navaja mellada, una botella de tinta china y los ánimos de todos los viejos colegas a lo largo de un fin de semana de desmadre salvaje. Porque el hombre masculino tiene colegas, pero no depende de ellos. Ni Alan Ladd en Shane, ni Clint Eastwood en Harry el Sucio los necesitaron, pero vivir como un hombre masculino es tan duro que se recomienda la presencia de amigos. El mismo Gengis Kan tenía una o dos hordas. Un fin de semana con colegas viendo los videos del Mundial pimplando cajas de cerveza, devuelve a cualquiera su masculinidad.
Pero lo que retrata a esta raza como valientes y orgullosos de ser masculinos, es que, sin ninguna excepción, desprecian y arrinconan al cobarde, salvaje, ruin, rastrero y mal nacido engendro injusto de la naturaleza que es capaz de maltratar a su mujer por creer que le pertenece.
Estava pensant que ara que ens escolte tanta gent m’agradaria saber si algun de vostès és fill d'algun membre important d'alguna maçoneria internacional? No em referisc a una associació corrent de la que qualsevol pot ser part, vull una amb símbols rars, torxes i un ídol zulu fabricat de minerals preciosos per a adorar-lo; però principalment passadissos secrets, perquè cap confraria secreta és confraria secreta si no té algun passadís secret que porte a un altre lloc encara més secret. No s'equivoquen, no vull entrar a un club de rars que juguen a escacs en el soterrani usant com a peces insectes dissecats. Vull ser d’una veritable societat supersecreta. Què he de fer per a entrar? Si es demana a qui desitge ingressar a la confraria passar per una vergonyosa i dolorosa sèrie de rituals d'iniciació, sàpien que vaig estudiar en els carmelites, així que per a mi està chupao. S'accepten ofertes. Ara ves i gitat.
Estava pensant que l’altre cap de setmana vaig estar veient vídeos de tauromàquia per a trobar-li bellesa a esta pràctica, perquè vull ser el més objectiu i racional possible a l’hora de donar una opinió. I encara que jo sóc un esteticista prou perceptiu, perquè puc trobar bellesa quasi en qualsevol cosa; en la tragèdia, en les tempestats, en el menjar polonès, i fins en les caixeres d’alguns supers; a la tauromàquia sí, en efecte, li vaig trobar una certa bellesa, però no la suficient. Considere molt estètics els moviments elegants i precisos dels matadors. És de notar el garbo, la valentia; la tensió en les grades i la impavidesa en l'arena; el perill latent i, sobretot, el silenci que guarda la plaça entre la mort i la glòria del torero. Però principalment vaig trobar bellesa en el fet de veure una bèstia de quasi 500Kg córrer a gran velocitat. Però tot açò queda eclipsat quan veig un combat i un dels combatents està en desavantatge numèric, en eixe cas jo vaig sempre amb el bou. Ara ves i gitat.
blogs catala
Estava pensant... Esta nit he somiat que tot tremolava com una gelatina. Les gelatines tremolen perquè saben el que els espera. Però al que anava, que teníem un terratrèmol de 7.8 escala Richter, i la meua família fora, al carrer, cridant: "es va a caure la casaaa, es va a caure la casaaa", en això que em desperte tot cagat de por i mig dormint em puge rapidíssim a la terrassa semidespullat, en calçotets, encara pensant que tremolava tot, i què em trobe? A la que li fa les faenes als veïns, una xica molt mona que em mirava des de la terrada veïna com si fóra jo un depravat: Molt seriós li vaig dir "Bon dia!" I ella saps que em va contestar: ara ves i gitat.

Afegir URL a:

Afegir URL a:: "blogs catala"
Estava pensant... que, a pesar de sonar com un bord i que algú dels que m'escolta em tire un mal d'ull de collons, als que ja saben, no diré noms però ells ja saben qui son, els demanaria una sola cosa: No m'envieu més email cadena, ni power points de “açò és superdivertit" ni emails amb fotos cuquis de gats. Els tire sempre. A vegades, (val els últims anys sempre) sense tan sols llegir-los. Així que per favor, agraïsc que penseu que els emails que m'envieu em puguen resultar interessants o graciosos, però cada vegada que reb un email vostre i no hi ha res vostre en ell m’entristeix o em cabreja o simplement ho ignore i el tire. Estaria bé, que la pròxima vegada que reba un email vostre, amiguets, em pose feliç perquè siga per a saber quelcom vostre. Val? I ara ves i gitat.

Art efímer

En una ocasió vaig conéixer un poeta que només escrivia en tovallons dels bars. A vegades te les regalava, i altres se les guardava en la butxaca. Perquè caminava constipat. Es la més clara manifestació de que l'art és efímer.

La veritable història de Làzaro

Sabien vostès que Làzaro, àlies “er resucitao”, era germà de María i de Marta? En una ocasió vaig llegir que Jesús era cosí de Làzaro. Bé, el que volia dir és que hi havia confiança, que eren de la família. El cas es que Làzaro feia quatre dies que havia mort, i Marta li va dir al Senyor: Senyor, ja ha de fer mala olor, que porta quatre dies... Si l’has de ressuscitar, ja és temps... (estic completament d'acord amb Marta) . El Senyor va dir: Lázaro, cap a fora!... El mort va eixir, amb benes en les mans i en els peus, el rostre cobert amb un sudari i... eixe mosquero darrere...! Lleveu-li les benes i que se'n vaja, però abans arruixeu-ho amb Baron Dandi! Va dir Jesús. I amén.