Telegrames de Joan Feliu

NÒMADES EN TERRA D’INCERTESES
Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.

Trair la tradició

Pintor premiat des dels seus inicis en tots els certàmens haguts i per haver-hi, hàbil com ningú amb el dibuix, Lorenzo Ramírez (Borriol 1952) és el màxim representant de la pintura sobre les festes, tradicions, el món taurí i el paisatge, la muntanya, el camp i el mar de Castelló. Ha sigut sempre un pintor de notable dibuix i ofici en el tractament del color, un pintor de d’escenes costumistes, entre les taurines i les que recreen il•lustratives al•legories de les festes tradicionals de Castelló, i també del paisatge mediterrani, aquest últim, amb gran influència del mestre Juan Bautista Porcar Ripollés (1889-1974) especialment en el seu aspecte compositiu, col•locant els horitzons baixos per a atribuir-li major protagonisme a l’espai que ocupa el cel en l’obra paisatgística.
Lorenzo Ramírez és també un dels imprescindibles en qualsevol acte cultural de Castelló. Ell és sempre col•laborador indispensable i altruista de tot el que olora a art a Castelló.
Com en alguna ocasió m’ha comentat el crític i pintor Amaury Suárez (al que li demanem disculpes per la indiscreció de ficar per escrit ací paraules d’una conversa entre amics) Lorenzo Ramírez ens parla a través de la seua obra del color vivaç d’una persona que maneja la tècnica amb seguretat i ofici. Amb traç ferm, a vegades de gran esquematisme, molts dels seus llenços, sobretot aquells que s’allunyen de la visió senzilla i narrativa de l’objecte, adquireixen una decorativa bellesa on el tractament solt de les pinzellades s’alça embolicat en expressiva gestualitat de gran suggeriment en el discurs.
Què es el que fa que una persona així s’emboliqués amb una instal•lació com fou l’anomenada Crisi?
L’explicació hi ha que buscar-la en que Lorenzo Ramírez es també persona d’entusiasme contagiós. Sempre parla d’allò de crear aprenent i aprendre creant, “la meua pintura es basa en què sempre he dibuixat bé i aquesta facilitat m’ha portat a la pintura, a més que mantinc l’esperit de treballar i aprendre… i mentre que el dibuix és per a mi una disciplina, amb la pintura i la seua creativitat em divertís”, ha dit (més o menys) alguna vegada.
Si mai ha sigut just parlar de Lorenzo Ramírez sempre vinculat a Juan Bautista Porcar, ara tampoc ho és parlar de Lorenzo Ramírez únicament com a pintor, si no més bé com l’inquiet investigador i experimentador que és. Les seves darreres exposicions, especialment a Castalia Iuris així o demostren.
És, per tant, un artista en trànsit cap a un alliberament de la seua paleta, aconseguint, crec jo, un resultat de gran mèrit, de major suggeriment de lectura en el terreny visual i també en el contingut que pretén transmetre’ns, mantenint una intenció culta dels valors d’identitat.