Telegrames de Joan Feliu

NÒMADES EN TERRA D’INCERTESES
Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.

8ª PART: Millor somniar que meditar

En fi, que ara resulta que el millor pintor costumista és també un signe de la postmodernitat, un defensor de la hibridat discursiva, formal i compositiva. Potser Crisi estigués indicant-nos que s'està produint una reconfiguració de les estructures habituals de pensament.
Vaig a implicar-me amb opinions personals respecte a les sensacions que a mi em produïren. Jo vaig visitar Crisi molt tard, passada ja la mitja nit. I em va parèixer com entrar en un món irreal, com de somnis. Em va divertir, però també pertorbar, com si allí s’advertiren gosades revelacions d’un viatge en busca de la veritat en imatges oníriques.
Durant el temps que romanem dormits, en el nostre organisme s'activa un sistema reparador de l'energia de la nostra ment i de les neurones que transmeten la informació al nostre cervell. Aquest és el motiu dels nostres somnis, i en aquest estat fisiològic, que és primordial per que nostre cos es recuperés dels esforços quotidians, solem renunciar a les postures socials que artificialment mantenim.
De fet, buscar la veritat primigènia, sense els lligams socials que ens fan aparençar el que no som, troba en els somnis una drecera a la tradicional meditació profunda.
És molt millor somiar que meditar. Les imatges oníriques no sols responen als nostres temors i als nostres desitjos, per que qualsevol inquietud alimenta el subconscient. Altres artistes, i inclús intel•lectuals de diversa índole o científics s'han servit dels seus somnis com a font d'inspiració o com a resolució de problemes que els costums de la vigília impedien veure amb nitidesa.
I en aquest somni em vaig quedar, sense arribar a aprofundir més, limitant-me a gaudir les sensacions psíquiques que les obres generaven. No fou mala experiència estètica en si mateixa, encara que no intervingués el coneixement dels símbols que les obres volien dir. Va ser com un passeig pel subconscient, vaig agafar una pilota de golf i em vaig fotografiar.
La meva pròpia experiència em fa pensar que tal volta el conceptualisme de Crisi no estigués tant lluny del surrealisme oníric. Tal volta Lorenzo Ramírez estigués prou a prop de la idea del terapeuta Frederick (Fritz) Perls, de l'escola de la Gestalt, segons el qual l'experiència emocional i la dramatització dels somnis per membres de diversos grups poden conduir a la integració creadora de la personalitat. En una de les tècniques més conegudes de la Gestalt, el continuum de consciència, es busca la desconnexió voluntària dels estímuls socials, és a dir, posar l'atenció únicament en un mateix. Això és, en part el que tenies que fer a Crisi. I això és molt difícil i incòmode. Perquè vivim en una cultura abocada a l'acció i la producció, que ens obliga a fixar-nos únicament en els estímuls exteriors, sense mostrar-nos tal qual som. Mirar-me i reconèixer-me em suposà un esforç.
I si Crisi, composta d’objectes quotidians, creés una escenografia per endinsar-se en l'univers dels somnis i les fantasies amb un basament més clar que el plantejat pel desordenat dadaisme i el surrealisme, sense contradiccions entre present, passat o futur, per a mostrar la cara oculta del ser humà?
Si fos així seria també, l’obra de Lorenzo Ramírez, la resurrecció dels materials empolsegats en armaris i calaixos, assumits fins llavors com a produccions menyspreables, poc significatives, quan no absolutament irrellevants per a la configuració d'una memòria crítica de l'art en la nostra terra.