NÒMADES EN TERRA D’INCERTESES
Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.

6ª PART: Els esquelets al cementiri

La pregunta que surt davant Crisi ha de ser què hem fet i què farem davant el que ens planteja Lorenzo Ramírez. No pot ser simplement com resguardar un cúmul de pràctiques radicals en el seu ingrés a un museu, però el què fareu amb tot açò ara que preguntava molta gent també ha se ser contestat. Es a dir, com recórrer eixa marginalitat sense alterar la seva singularitat contextual, o com enunciar les propostes sense reduir-les a meres identitats.
Respecte a aquest tema crec que la pregunta ha d’anar en sentit contrari: de quines maneres trastornar, amplificar, subvertir i dissociar de forma deliberada aquelles aparicions al pati del museu. Això no implica renunciar a l'exercici de reflexió, sinó trobar la manera de que les providències i causes finals perduren a través de la fotografia (i també un poc en aquestes línies).
No es repensa la història i la nostra societat per a fer-les existir com un cúmul d'esquelets recobrats, sinó per a pertorbar profundament els ordes i seguretats del present.
El component subversiu en quant a que et fa reflexionar, i pensar hui en dia és una actitud subversiva, on hem arribat!, no és una tasca que pogués veure's conclosa. Ha de funcionar d’altra manera, en la ment del que va participar. No es tracta de fer necessàriament exposicions, compilacions o volums sobre un tema, es tracta de fer alçar la consciència del seu llit, desmuntar els models establis de pensar, de aconseguir marcar un darrere i un davant, un abans i un després.
El que ha xafat Lorenzo Ramírez no és un territori de certeses. El repte és fer-nos càrrec de cada una d'eixes reflexions en tota la seva politicitat. Evocar de tant en tant l'obra, apostar per forçar l'accident i malentendre els mapes, trastornar els rellotges, i espatllar la brúixola, començant per una vegada a pensar per nosaltres mateixos. No existeix més espai il•lícit. La història la fem nosaltres i no ens la poden arrabassar una vegada més com a trofeu de guerra, hem de demostrar que es pot trobar el punt on les nostres pròpies contradiccions socials ens ensenyen que aquesta no ha estat mai de ningú. Reconèixer la nostra societat i la nostra història com un artefacte purament instrumental -i per això mateix polític-. Saber que el que importa de les accions (també les artístiques) són els seus efectes, si serem capaços, si podrem canviar les coses i no integrar-les simplement en la unitat d'un discurs expositiu.
No ens cal un museu per a guardar Crisi, ja en tenim prou en rumiar el que proposa.

0 comentarios:

Publicar un comentario