Telegrames de Joan Feliu

NÒMADES EN TERRA D’INCERTESES
Conceptualisme ideològic per a èpoques de Crisi
Text dedicat a l'obra de Lorenzo Ramírez.

8ª PART: Un temps i un lloc

Era La Nit de l'Art el lloc adequat per a aquest tipus d'exposició? Tenint en compte que aquestes instal•lacions necessitaven ser vistes en un temps relaxat, i tenint en compte així mateix que el temps habitual d'una persona que visita una exposició el podem calcular en no més de mig minut per obra, és evident que la lectura conscient del la instal•lació necessitava d’una nit dedicada exclusivament a veure art i per tant, es possible que en un altre moment la seva repercussió i comprensió seria més limitada. De totes maneres, si l’espectador li dedicà poc de temps o si simplement la tasta per primera vegada a través de les fotografies, no impedeix que el procés perceptiu de lectura d'una instal•lació s'efectués majoritàriament de mode inconscient, en virtut de complicades xarxes i sistemes neuronals que han de processar de diversos modes, conscient i inconscientment, els estímuls rebuts per a la seva posterior interpretació.
La coexistència de diversos llenguatges, visuals i verbals, en l'obra de Lorenzo Ramírez en un mateix espai compositiu provoca un tipus de lectura sinestèsica, amb múltiples centres focals que no segueixen necessàriament una lògica causal.
Però a més dels elements compositius de Crisi, amb Lorenzo Ramírez hem de comptar amb altres factors que condicionen la percepció, com són el camp d'atenció del espectador, que ell manipula i controla (i utilitzem aquests qualificatius sense cap tendència pejorativa, més bé al contrari) com ningú, per que Lorenzo Ramírez està present amb tu durant tota la duració de la instal•lació, acompanyant-te, explicant-ho tot, fent-ho gojar.
Lorenzo Ramírez juga amb la capacitat cognitiva dels seus espectadors, perquè coneix els hàbits de pensament, i encara que, evidentment no pot arribar a tindre en compte factors personals i ambientals pertinents al lector en un moment donat de lectura, sí que sap com són els castellonencs, com són els seus amics, com són els que miren sorpresos l’obra magnífica de Lorenzo Ramírez mentre molts d’ells exclamen que aquest bon home s’ha tornat boig.
Tot el que s'ha dit no impedeix que la mateixa obra pogués suggerir emocions i lectures diferents d'acord a l'estat d'ànim particular de l’espectador en un moment donat. La percepció és un tema de gran complexitat, però crec que és important abordar-lo, ja que del que es tracta ací és d'entendre la dimensió d'allò que ha fet l’artista.
A causa de la pluralitat d'unitats de significació existents en qualsevol de les obres de Crisi, la contemplació d’aquestes requereix un procés de percepció dinàmic, sinestèsic i multifocal. És a dir, que, enllaçant amb la línia conceptual de la que parlàvem, no són els ulls els òrgans que veuen, sinó el cervell el que interpreta la informació seleccionada pels òrgans de la visió. Dit d'una altra manera, els ulls són òrgans mediadors que arrepleguen informació que després serà interpretada pel cervell en virtut de distintes xarxes neuronals o patrons d'informació emocional adquirits particularment i com a societat.
Acabàrem, dirà el lector, m’estan dient que la percepció és un fenomen subjectiu! Això és obvi, però no per això és menys important per a entendre Crisi.
No tots percebem exactament de la mateixa manera i, a més, un mateix observador en distintes ocasions i amb distints estats d'ànim pot fer lectures diverses de la mateixa obra. Però sens dubte, entre tots els suports i estils, Crisi, al ser una instal•lació que es troba intermèdia entre les distintes arts plàstiques, té una habilitat de comunicació diferent d'altres gèneres.
En qualsevol de les obres de Crisi, tot el que apareix és un centre semàntic multi-sensorial. És a dir, que la seva càrrega semàntica, el seu cromatisme, la seva textura, la seva lluminositat, la seva estilització, el seu contorn i la seva disposició relativa en l'espai, produeix sensacions de manera conjunta com un tot inter-relacionat.