En l’Edèn originari, davall de l'Arbre del Bé i del Mal, va florir un
arbust de roses. Allí, junt amb la Primera Rosa, va nàixer una au de bell
plomatge i de cant incomparable, els principis de la qual la van convertir en
l'únic ser que no va voler provar les fruites de l'Arbre prohibit. La
immortalitat va ser el premi per la seua fidelitat al Precepte Diví, junt amb
altres qualitats com el coneixement, la capacitat curativa de les seues
llàgrimes i la seua increïble força. És el Fènix. Quan el Fènix, cansada de
viure durant molt mils o milions d'anys, veu arribar el final del seu temps, construeix
un niu elaborat amb branques de roure i ho ompli amb canella, nards i mirra, i
entonant la més bella de les seues melodies, resol incinerar-se en ell fins a
extingir-se. I d'entre les seues pròpies cendres sorgeix una nova au, de
plomatge inigualable, més bella i poderosa que abans.
Però l’antiguitat ja no és el que era. El Fènix està cansat de viure.
—Quan morga, vull que em soterren —Ha dit—. Per favor, no m'incinereu.
Però l’antiguitat ja no és el que era. El Fènix està cansat de viure.
—Quan morga, vull que em soterren —Ha dit—. Per favor, no m'incinereu.
0 comentarios:
Publicar un comentario