La Física ens diu que som éssers materials. I deduïm per aquest motiu estem en un cos i en un espai, i que tot això que som està dins d'un temps, passat el qual, deixem de ser el que som i ens esvaïm. Som cendres, pols que retorna un dia al que va ser. Però les coses, al món de l'art no són tan simples o, almenys, no acaben aquí. Recorden la nena del conte a la qual se li va aparèixer la fada madrina, i la va convertir en princesa? Què no ho creuen? Naturalment que no. I si els dic que aquella nena era una mestra en l'art secret de somiar desperta? Llavors sí. Tots hem somiat, no? La fada madrina és el poder de la imaginació, i en el somni, segur que pot concedir-te tot el que demanes.
Deia André Bretón en el manifest surrealista de 1924 que “el surrealisme descansa en la creença d'una realitat superior de certes formes d'associació no tingudes en compte fins avui, de la omnipotència del somni, del procés desinteressat del pensament. Tendeix a arrasar definitivament tots els mecanismes psíquics restants i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida”. No és aquesta una mostra surrealista, però sí té molt a veure amb els somnis. Durant un temps, Pere Ribera va seleccionar a alguns dels seus alumnes/amics més destacats, i cadascun d'ells es va dedicar a pintar com si somiaren, en estils molt diferents, de temàtiques dispars. Però el que fa excepcional aquesta experiència, és que tots van renunciar a la intimitat del seu estudi per compartir les seves diferents maneres d'entendre la pintura, les seves diferents maneres de somiar, i tots van opinar uns d'uns altres, tots es van deixar aconsellar, tots van aportar la seva visió a les obres de l'altre, i tots van pintar com uns altres. I sense renunciar a la particular manera d'entendre el seu art, sense renunciar als seus somnis, van crear un conjunt de pintures unides únicament pel desig d'entrar en el somni d'un altre.
Pere Ribera va mantenir en les seves pintures el seu personal estil, la seva privada simbologia, el seu bon dibuix i la seva excepcional capacitat per captar el volum perfecte amb unes poques llums i ombres, mostrant-nos els seus paisatges somiats, plens de misteris, incògnites… plens de vida.
Albert Escrig va somiar amb la creació d'un nou llenguatge pictòric-musical, d'expressivitat anímica i sujetiva, usant un limitat cromatisme per accentuar la tensió expressiva, com si a través de la música busqués afanyant i de vegades desesperadament una resposta al sentit de l'existència.
José Vicente Roig Planelles va somiar amb un món millor, retratant éssers invisibles marginats per l'edat, la malaltia o la pobresa. La seva pintura serena constitueix un vigorós intent de reflectir la inquietud psíquica del món contemporani. La seva obra és el somni d'un romàntic llibertari.
Marcos Vicent és alhora modern i atemporal, underground i sensual, pop i punk. En els seus somnis va buscar la bellesa en rumbs habitualment més relacionats amb l'estètica del carrer. És potser la pintura del somni més disbauxat i divertit, però està molt bé que tot no siguen malsons.
Aquesta experiència demostra que en la diversitat es troba una motivació constructora i que és precisament aquesta motivació la que genera la materialització de diferents poètiques que van de l'expressionisme al surrealisme, del pop al romanticisme. Cadascun d'ells va aparèixer en el somni d'uns altres, però cadascun d'ells va tenir un somni diferent. Pintar és somiar.
Una exposició comissariada per Joan Feliu (Universitat Jaume I)
0 comentarios:
Publicar un comentario