Vita artis

La vita artis de José Mesa i Juan Rivero.

A voltes, quan un artista vol despertar conciències i arriscar-se en les seves propostes, es troba amb grans dificultats per part dels responsables de programacions culturals que prefereixen mantindre una posició conformista i allunyada de quasevol problemàtica. El casé s que no he pogut organitzar una mostra sobre l’obra de José Mesa i Juan Rivero, pintors als que admire per la seva valenta manera d’entendre l’art. L'art com a extensió de la manera de pensar, d’actuar, l’art com a crítica social.

Aquesta és la manera d’entendre l’art de José Mesa i Juan Rivero. Els dos autors, el primer castellonenc i el segon cubà, són grans coneixedors de la història de l’art. Si miren les seves obres podràn reconeixer referències a Picasso, Mantegna, Fídias o Velázquez, per exemple. Referències cultes que són gastades per a jugar amb el significat de les obres. Així, en un del dibuixos de José Mesa es veu clarament una reinterpretació de El Guernica, invertit al igual que ho va fer Picasso amb Els horrors de la guerra de Rubens, i substituint alguns elements per altres que li són més adients; així la mare amb el xiquet mort es corverteix en un tronc tallat en referència a Miguel Hernàndez, i per això encara brota. Poden buscar les continues referències als ous dalinians, o als ulls que gasta l’autor com a una mena de signatura. O en el cas de Rivero, un dels monstres que devora el sexe femení és una reinterpretació del retrat de Francisco Lezcano de Velázquez, tal i com ja va fer també Botero.

Molts trobaran que les obres responen a l'ús de l'habilitat i la imaginació per a crear objectes, experiències, dibuixos, o escultures amb la finalitat d'aconseguir l’interès de l'observador. I és cert, però no no més és això. Es diu tradicionalment que l'art alimenta l'ànima, i els qui realitzen aquesta afirmació no s'equivoquen. En veure una obra d'art, un se sent commogut per ella, i pot arribar a sentir que s'està transportant a altres llocs i temps, reals o imaginaris. Però aquest és també un art que provoca esglaiament.

Molts trobaran provocadora l’obra, especialment en el cas de Rivero, però és eixa provocació la que ens obliga a reflexionar sobre un tema tant preocupant com la violència cap a les dones, o l’ús que la societat fa de l’explotació sexual. O prefereixen la indiferència?

Es diu que la capacitat de distingir la bellesa del lleig és una habilitat humana innata, però la veritat és que els valors estètics canvien de cultura en cultura, i l'art i la seva percepció sempre seran subjectius. És l’hora de deixar córrer aquesta subjectivitat i gaudir d’una proposta quasi surrealista, quasi hilarant. Una interessant proposta on els artistes ens transporten a un personal món inspirat en la mitologia, les il·lusions, i també la realitat. Veritats socials i humanes que ens ocorren en una societat que cada dia es torna més surrealista. L’obra de tots dos busca aconseguir que l’espectador es desconnecte com a membre de la societat per a veure el món irreal en el que s’ha convertit la nostra pròpia realitat de tradicions, malediccions, mort, esperança, justícia, política i discriminació. Una societat malalta i decadent. Una societat que ha perdut l'horitzó per trobar la seva pròpia felicitat. Un món de preocupacions i emocions que a través de les obres es van passant al món real de cada espectador.

Els artistes han buscat projectar l'interior a força d'imatges preses tant del món real com de l'oníric. Han buscat transformar la vida a través de l'alliberament de la ment de totes les restriccions tradicionals que l'esclavitzen, alçant-se contra la lògica que monopolitza el contacte de l'home amb la realitat, la lògica que reprimeix la imaginació. Han buscat, en definitiva, superar el raonament discursiu aproximant-se al coneixement intuïtiu amb l’objectiu fonamental de superar la barrera entre el conscient i el subconscient per aconseguir així una percepció de la realitat totalitzadora.